Si ho hagués fet…

Avui, en comprar EL PAIS, ens hem trobat amb una fotografia de la Molt Honorable Sra. Núria de Gispert, disfressada de fada madrina, responent a una entrevista plena de tòpics sobre els catalans i les catalanes. Evidentment, el debat sobre la fotografia i l’entrevista, crema a la xarxa. Hi ha comentaris de tot tipus. Alguns divertits, d’altres crítics i d’altres que tracten de justificar l’entrevista. I la disfressa. Que consti que a mi, personalment, no em sembla escandalós que la presidenta del Parlament de Catalunya entri en el joc que proposa, cada diumenge, la periodista Karmentxu Marin, a la contraportada d’aquest diari. Crec que, normalment, és un tipus d’entrevista que ajuda els lectors a conèixer una mica més els polítics i representants de diversos estaments socials. I no em sembla malament que aquesta bona senyora hagi decidit que, per fer-ho, valia la pena disfressar-se. Però tinc un dubte…

Imagineu-vos que un diumenge qualsevol de fa un parell d’anys, anéssiu a comprar el vostre diari habitual i en el moment de començar a llegir els temes de portada i contraportada, us haguéssiu trobat al llavors president del Parlament, el M. Hble. Sr. Ernest Benach, disfressat de follet i contestant una entrevista plena de tòpics sobre els catalans i catalanes. Us ho imagineu? Jo sí que m’ho imagino… Si ho ha fet de Gispert, que es defineix com una persona tímida i insulsa, sense perversions, bé ho podia haver fet el president Benach.  Però el que m’imagino amb més claredat és quina hagués estat la reacció dels partits polítics catalans, especialment del primer partit de l’oposició en aquell moment. No obstant, el president o presidenta del Parlament, ho és de la cambra on resideix la sobirania del poble de Catalunya, formada per 135 diputats i diputades, escollits pels ciutadans i ciutadanes.

Què no hagués dit el llavors portaveu de CiU, Oriol Pujol, tant sensible als atacs a la dignitat de Catalunya, per exemple…

Què no hagués dit l’actual conseller d’Interior, Felip Puig, sempre disposat a incendiar els debats parlamentaris quan era diputat…

Què no hagués dit el company de partit de la M. Hble. Sra. De Gispert, el Sr. Duran i Lleida, tan aficionat a pontificar des de la seva “carta setmanal”.

Estic segur que Convergència i Unió hagués parlat d’irresponsabilitat i de denigració de la institució per part del seu màxim representant. De fet, durant els 7 anys que CiU va ocupar la responsabilitat d’oposició, aquest va ser un dels arguments principals: posar en dubte la capacitat dels partits d’esquerres i catalanistes per representar els interessos dels catalans i catalanes, de les persones i partits que legítimament formaven el Govern de Catalunya. Totes les seves crítiques amagaven una acusació soterrada, que els més agosarats s’atrevien a comunicar en públic per després retractar-se perquè es considerava lleig, però que tots confessaven en privat. I és que, aquests socialistes, comunistes i independentistes no eren dignes de representar Catalunya i els seus ciutadans.

Parlem clar: en l’esquema mental dels dirigents de CiU, els comunistes són comunistes, i això ja els desqualifica. Els independentistes eren els traïdors, que van consentit fer presidents primer a Maragall i després a Montilla, deixant Artur Mas a la banqueta dues vegades consecutives. I els socialistes? Els socialistes eren i són els rivals històrics, l’enemic a batre, liderats primer per un Pasqual Maragall que va ser durant els 80 i els 90 l’autèntica bèstia negra de la coalició nacionalista a Barcelona… i després per un José Montilla que, a la condició de socialista, sumava la condició de “català nascut a Còrdova”. I això ja era massa…

En aquesta feina constant de qüestionar la capacitat dels governs d’esquerres i catalanistes per representar Catalunya, els nacionalistes de dretes van trobar, evidentment, el suport de molts mitjans de comunicació del país, públics i privats, i d’algunes de les plomes més il·lustres del panorama intel·lectual i periodístic. Una aliança que continua, encara ara. Tot el que durant els governs d’esquerres eren embolics i “Dragon Khan”… avui és feina abnegada pel bé del país. Fins i tot les famoses retallades anunciades pel govern de Mas, que ens portaran a una situació lamentable als principals serveis públic i que tindran greus repercussions en la qualitat de vida dels ciutadans, són pel bé del país. De fet, l’entrevista de la Sra. De Gispert, i la disfressa, segur que també és pel bé del país. Perquè la gent de Convergència i Unió ho fa tot pel bé del país. Tenen pedigrí. Ningú no pot posar en dubte quines són les seves intencions. I si s’equivoquen, no passa res… perquè s’han equivocat treballant pel bé del país.

Algú pot pensar que sóc massa susceptible… No. Gens. Us posaré un exemple, que segur tothom entendrà. A les poques setmanes de la presa de possessió del president Mas, es va filtrar adequadament a la premsa que el president havia viatjat a Madrid en classe turista i que havia dinat en un restaurant de menú. Una notícia que venia a abundar en la línia d’austeritat econòmica a l’administració, que els nacionalistes tracten de fixar com a senya d’identitat de la seva presidència. El president, en el seu camí cap a l’autojustificació de la política de retallades socials, no té cap problema en generar més dubtes sobre l’actuació de la pròpia administració… Com a estratègia, no sé si és la millor, però el fet és que tothom ho va valorar de forma positiva. El president donava exemple! Perfecte. Però això em va fer recordar que, uns anys abans, quan el president era José Montilla, va sorgir una notícia de contingut similar, que avui gairebé ningú no recorda: el president Montilla havia viatjat a Lisboa utilitzant una companyia de les conegudes com “low cost”. Ningú no el va felicitar, ni el van posar com exemple. Al contrari: fins i tot alguns van escriure que aquesta actitud devaluava la institució de la Generalitat de Catalunya. Algú que avui dirigeix un organisme públic i que es reconegut per la seva trajectòria d’independència política (irònicament ho dic) va arribar, fins i tot, a invocar Josep Tarradellas, per mantenir que el president, amb la seva actitud, estava posant la Generalitat als peus dels cavalls i estava oferint una Generalitat de baix cost. Però clar, qui estava viatjant en “low cost” era un socialista català nascut a Còrdova. No un nacionalista català nascut a Barcelona. El que avui és virtut, fa 3 anys era defecte i símbol de menyspreu a Catalunya.

Avui, la senyora De Gispert s’ha disfressat de fada. Si ho hagués fet el president Benach, siguem sincers: demà els diaris anirien plens d’articles reclamant la seva dimissió per denigrar el Parlament. Estic segur. I el polítics de CIU les dirien de l’alçada d’un campanar, a les seves rodes de premsa. Però això, demà, no passarà. De fet, alguns ja porten tot el dia a les xarxes socials justificant l’actitud de la presidenta i, en tot cas, posant el focus en l’entrevistadora i el contingut de l’entrevista. El que vulgarment es coneix com “matar el missatger”. I, crec que no m’equivoco si dic que els partits de l’oposició no faran sang. Això serà només una anècdota. Fins i tot alguns defensaran que ha fet bé i que, com no, ho ha fet pel bé del país. Perquè la disfressa que més agrada a la gent de Convergència i Unió –i als seus altaveus mediàtics- és la que consisteix en intentar tapar les seves vergonyes (i les retallades) embolicant-se amb la senyera. Pel bé del país, això sí… Que ningú no ho dubti.

Advertisements