Tenim nou finançament!

Hoy os propongo que visitéis el enlace al vídeo que hemos editado con motivo de la jornada del #dissabteroig en L’Hospitalet, que celebramos el pasado 18 de julio, en el marco de las jornadas de acción en la calle que organizó el PSC en 222 municipios de Catalunya para explicar el nuevo acuerdo de financiación. Fue una jornada muy interesante y positiva, de contacto directo con los ciudadanos que se acercaban a preguntar sobre este nuevo acuerdo y sobre cantidad de temas que nos preocupan a todos.

Canal Youtube nuriamarin2011.

Canal PSCtv
Vídeo “Tenim nou finançament” a la Web Federació PSC de L’Hospitalet

Filed under: General, Política , #dissabteroig, catalunya, finançament, l'hospitalet, psc

Ara surt Pujol (Jordi)

Més d’una setmana després que el President Montilla anunciés l’acord pel nou sistema de finançament per Catalunya, pactat amb el Govern de José Luís Rodríguez Zapatero -sense cap mena de dubte, el millor acord de finançament de l història de Catalunya- Convergència i Unió, aïllada i en un darrer intent per justificar una posició contrària difícil d’explicar, han fet sortir a fer una “declaració institucional” al Molt Honorable Sr. Jordi Pujol, expresident de la Generalitat de Catalunya. Ara treuen Pujol (Jordi), perquè l’altre Pujol (Oriol), surt gairebé cada setmana a dir allò que l’Artur Mas no vol dir o no s’atreveix. Fa, com bé li va dir el President Montilla durant una sessió de control, el paper de “policia dolent”. I remarco el fet que hagi trigat més d’una setmana en sortir perquè, fins ara, s’havia mantingut en un discret silencia que feia pensar a molta gent que la seva opinió no era massa coincident amb la dels seus deixebles o, com a mínim, no compartia del tot l’estratègia endegada pel seu successor al front de CDC, Artur Mas.

La veritat és que jo començava a pensar que Jordi Pujol preferia mantenir un paper discret en aquest tema, no empastifar-se gaire i deixar que fossin els seus companys els qui fessin el paperàs de negar-se a subscriure un acord que tota la societat civil ha celebrat i que fins i tot la meitat dels votants de CiU -segons una enquesta de EL PERIODICO- consideren bo per Catalunya. Doncs no, finalment no ha estat així i, una setmana després -repeteixo- Jordi Pujol ha posat tot el seu prestigi i reconeixement social al servei de la posició partidista de CiU, amb una pretesa “declaració institucional” amb alguns arguments dignes de destacar.

Jo només faré referència a tres línies argumentals utilitzades pel Molt Honorable Jordi Pujol, amb tot el respecte que em mereix, però des de la més radical discrepància amb el seu anàlisis, per altra banda, sorprenent:

1. Diu el Sr. Pujol: “Hem discutit el nou Estatut durant anys i l’hem aprovat en el Parlament amb el 90% dels vots.” És cert. La discussió del nou Estatut, aprovat finalment l’any 2006 en referèndum, pel poble de Catalunya, es va menjar tota la VII Legislatura. Sí senyor.  Abans no. Abans va ser totalment impossible. I això no vol dir que no fós necessari. Ho era. Molts partits de l’arc parlamentari català volien, des de feia anys, reforma l’Estatut de 1978. Sí, però hi va haver un entrebanc. I aquest entrebanc té dos noms propis: el primer, José Maria Aznar. I el segon, Jordi Pujol. Tots dos van pactar donar-se suport amb la condició que el Govern de Catalunya no prengués cap iniciativa de reforma del marc estatutari.

Bé, de fet l’únic que va haver de complir les condicions va ser Pujol (i Mas), perquè eren ells qui necessitaven el suport d’Aznar.  Aznar tenia majoria absoluta i feia el que volia, sense demanar explicacions a ningú. I menys a CiU! Però Pujol i Mas el van recolzar, empassant-se això de l’Estatut i el Pla Hidrològic Nacional, entre d’altres coses. Per tant, Sr. Pujol: la discussió de l’Estatut va ser llarga i dura, però potser si l’haguéssim fet quan tocava, a la VI Legislatura, quan molts partits de la cambra ho reclamaven i, fins i tots vostès, ho havien anunciat en campanya, ens hauríem estalviat molt de temps i esforços. A més, segur que amb la seva habilitat negociadora i la del Sr. Mas -més coneguda com el peix al cove- ara tindríem un gran Estatut d’Autonomia. És molt irònic, tot plegat.

2. Continua el Sr. Pujol, molt relacionat amb l’argument anterior: “Finalment el que compta per a què un país sigui respectat políticament i també econòmicament és que ho sigui el seu ordenament jurídic i institucional. No es pot construir un país a base de subhastes i habilitats puntuals, sinó sobre un entramat sòlid de lleis fonamentals.” Té raó, molta ráo. Però precisament això que diu és tot el contrari del que va fer ell com a President de la Generalitat, i em sap greu dir-ho. Però és així. Els governs del President Pujol, com deia abans, es van destacar en el mestratge del sistema negociador conegut com “peix al cove”. No era important lligar bé els traspassos. No era important, tampoc, garantir la suficiència financera per les competències traspassades, algunes tan importants com la Salut, per exemple. No era important, tampoc, garantir la possibilitat de revisió, per exemple, per la probable modificació de variables -tan variables- com la població. No era important fer grans lleis de país, per desenvolupar el propi autogovern, ni tan sols en aquells terrenys o hi havia plena competència, com és el cas de la Llei Electoral. 30 anys, 23 dels quals sota el Govern de Pujol, sense Llei electoral. Per això no calia  nou Estatut. L’anterior ja ho possibilitava, però no ho van fer.

El que era realment important era continuar caminant, dia a dia, sota la filosofia del “qui dia passa, any empeny”, construint el país a base de “subhastes i habilitats puntuals”, sí senyor, venent el resultat d’aquestes habilitats com la vuitena meravella del món, amb força propaganda i zero autocrítica. Encara recordem la valoració que van fer Pujol i Mas del darrer acord de finançament autonòmic, el del 2001, pactat amb Aznar: “històric i definitiu”. Com diuen “Els Ch¡chos” en la seva cançó (cosins germans dels “Chunguitos”, tan admirats per l’expresident Pujol) “Ni más, ni menos”. Hem viscut gran part de la nostra història col·lectiva, creient que el Sr. Pujol i la gent de Convergència, eren els únics capaços de defensar els interessos de Catalunya.

Es van encarregar, eficaçment, de fer-nos creure que només ells sabien com negociar amb el “pervers” govern de Madrid. La realitat era, però, ben diferent. I amb la negociació de l’actual sistema de finançament ha quedat ben clar. Les habilitats negociadores de CiU eren inversament proporcionals a la seva capacitat per vendre els resultats obtinguts. Per tant: pèssims negociadors, però grans venedors de fum. Tot el dia queixant-se del govern d’España, però van pactar amb tots els governs per molt menys del que s’ha aconseguit ara i renunciant a la possibilita real d’augmentar l’autogovern de Catalunya.

3. Finalment, diu també el Sr. Pujol en el darrer punt de les consideracions finals: “per tant, no elimina els factors d’insuficiència, de fragilitat i d’incertesa que pesen sobre les finances de la Generalitat. Conseqüentment no garanteix que Catalunya pugui fer en el futur una política prou potent de modernització, d’increment de la competitivitat, per tant de creixement econòmic i d’atenció social i ciutadana a tota la població que permeti reforçar la cohesió social, la convivència, la promoció de les persones (l’ascensor social)  i la seva integració.” Miri, no sé si els elimina o no. Crec que sí, o com a mínim millora en 8 vegades la situació actual. En tot cas, dit sigui amb tot el respecte, em mereix més crèdit el rigor i la solvència en quant a coneixement del sistema de finançament autonòmic del Sr. Castells -reconegut expert en la matèria- que el seu. Però el que sí que m’agrada, i això l’honora, es que reconegui que aquesta era la situació financera de la Generalitat que va ajudar a agreujar l’acord de finançament que vostè i el Sr. Mas van pactar amb el Sr. Aznar. Un acord injust per Catalunya, que va fer que, a mesura que avançaven els anys, les diferències en finançament per càpita augmentessin, perjudicant fortament les comunitats amb més capacitat fiscal. És un element d’autocrítica a tenir en compte. El seu acord, el del Majestic II, ha tingut com a resultat fragilitat, incertesa i insuficiència financera per la Generalitat. Jo no ho podria dir millor.

En definitiva, crec que aquests arguments evidencien que aquesta declaració està feta una mica a contracor. Jo estic convençut -i és una convicció personal com ho són totes les conviccions, i per tant em puc equivocar- que el Molt Honorable Sr. Jordi Pujol hagués preferit mantenir-se en un discret segon pla, deixant l’estratègia partidista i de curta volada als seus successors en les responsabilitats al front de CiU. Finalment no ha pogut o, qui sap, no ha volgut fer-ho. Però crec que s’equivoca i ho ha dic amb tot el respecte institucional que es mereix. I crec que s’equivoca més, encara, quan no aprofita la seva posició com a expresident, respectat per tothom, per demanar respecte a Catalunya i els catalans a aquells que, dia rere dia, ens insulten, ens acusen d’insolidaris i aprofiten aquest tema per tirar més llenya al foc de la catalanofòbia, que tants bons resultats electorals dona al Partit Popular i que és un mal negoci pel nostre país. Crec  que això hauria estat un gran encert. Però ha perdut aquesta oportunitat. Llàstima.

Filed under: General, Política

El fanatismo de Aznar

Esta mañana, el que fuera Presidente del Gobierno de España entre 1996 y 2004 (con el apoyo de CiU, dicho sea de paso), José María Aznar, clausuraba el Campus del brazo armado ideológico del PP, FAES, junto a Mariano Rajoy. Durante su intervención, trufada de consejos y presuntas recetas válidas para afrontar la situación política, económica y social de la España de hoy, Aznar ha mostrado la cara más rancia del fanatismo del que hace gala en los últimos tiempos. Precisamente de esto acusa a los demás. Quizás se le podría aplicar aquel dicho que reza “dime de lo que presumes y te diré de lo que careces”. Sin duda a este señor el poder, sobretodo la mayoría absoluta de 2000, no le sentó nada bien. Pero el abandono del poder, le ha sentado todavía peor. Y ahí sigue, yendo allá dónde lo llaman, a explicar la verdad. Su verdad. Aquello que los “guardianes de lo políticamente correcto” no dicen, según él.

Pues bien, la última verdad de este caballerete, es a cuenta de la nueva Ley de Educación de Catalunya, aprobada el pasado miércoles 1 de julio, por el pleno del Parlament, donde reside -por si Aznar lo desconoce- la voluntad de los ciudadanos y ciudadanas de este país. Un dato: la Ley de Educación de Catalunya, la primera en 30 años de democracia, se aprobó con el 80% de apoyo parlamentario, después de un intenso debate y trabajo en el que se buscó, sobretodo, el consenso, porque tiene vocación de permanencia. Precisamente por eso, seguramente, no es del agrado al 100% de nadie, pero si posibilita un acuerdo de país. Pero vamos a lo que vamos, porque ese es otro debate: según Aznar, la LEC establece un régimen lingüístico que imposibilita que los niños y niñas catalanes aprendan el castellano. Es más, éste ilustre agorero dice que sólo aquellos niños y niñas que vivan en familias con recursos, podrán estudiar el castellano porque sus padres, que “lo pueden pagar”, harán lo posible para que así sea. Concretamente ha dicho lo siguiente:

“Los que puedan mandar a sus hijos fuera [de Catalunya] a aprender el castellano, lo harán. Y lo pagarán porque puedan. Pero los que no puedan, condenarán y estarán condenados por unas autoridades sectarias a que sus hijos tengan menos oportunidades que los demás jóvenes y niños españoles. Y eso es tremendo”

Enlace al vídeo del Telenotícies TV3. Minuto: 17:45h.

¡Ahí queda eso! Tremendas son las barbaridades que dice este hombre, sin ponerse rojo. Bueno, en su caso, azul. Y tremendo es que él, precisamente él, acuse a los demás de “fanatismo”. ¿Me puede decir alguien dónde pone eso en la LEC? ¿De dónde se lo ha sacado? ¿Será verdad que lo pone y no nos hemos enterado nadie? ¿O será como lo de las armas de destrucción masiva de Irak, de las que el propio Aznar decía tener garantía de su existencia, y nos pidió a todos que le creyéramos, pero que realmente nunca existieron? ¿Le puede decir alguien a éste señor que el verbo que nace de su boca ya no interesa a nadie o a casi nadie? La mentira no le interesa a nadie. Y estas afirmaciones sobre la LEC son falsas de toda falsedad. Aznar no es ya referente en nada o, por lo menos, en nada bueno. Lo más gordo es que seguro que va por ahí, en inglés, en tejano, o en el italiano macarrónico que le debe haber enseñado Berlusconi, explicando estas mentiras en las universidades y think tanks que lo invitan a conferenciar. Por cierto, otra pregunta, al hilo de éstas: ¿qué pasa en las universidades americanas, que sólo llevan como invitados a neocons de tan dudoso nivel? En Georgetown, Aznar. Y en Columbia, Sala i Martín. Sin palabras. ¿En qué estamos fallando?

En definitiva, Aznar vuelve por sus fueros, con el moderado Rajoy de notario y su para nada moderada esposa, Ana Botella, como testigo de excepción. Y nada menos que en el campus 2009 de FAES.  Aznar no tiene escrúpulos. No repara en nada. Ya demostró el 11 de marzo que no le importaba para nada mentir de forma descarada a los españoles, si eso le beneficiaba. Lo que me parece más dudoso es que esos mensajes beneficien a la supuesta “nueva estrategia” del PP en Catalunya. Ya se puede pasar Rajoy visitando pueblos y ciudades de Catalunya, cada semana, lo que queda de aquí a las elecciones. Pero si permanece impávido, aquiescente o cómplice de mensajes tan radicales, falsos y poco amigables hacia las decisiones de la mayoría de los legítimos representantes de la sociedad catalana, el PP fracasará una vez más en Catalunya. Si el PP continua transitando por la senda anticatalana, volverá a fracasar. En Catalunya y, probablemente, en España.

Ana Botella, que puede ser muchas cosas pero no tonta, después de perder las elecciones en 2004, dijo: “cuando me dijeron la participación en Catalunya, supe que habíamos perdido las elecciones”. Pues bueno, quizás que en esto le hagan un poco de caso a la Sra. Botella… Además es que así, por mucho que Convergència i Unió quiera pactar con el PP,  se lo ponen muy difícil: el recurso ante el Constitucional sobre el Estatut, las andanadas y el doble juego sobre la financiación y, ahora, la posición extremista y radical sobre la Ley de Educación. ¿Seguirá pensando Tremosa que la mejor opción para Catalunya, es que gobierne el PP en España? ¿Y qué dirá de todo esto Alicia Sánchez-Camacho? Mejor dicho: ¿se atreverá a decir algo?.

En fin, ¡las vueltas que da la vida! Para acabar riéndonos un poco, os dejo un enlace a un vídeo del APM, con los pinitos de Aznar hablando catalán. Sí, sí. Hubo una época, no tan lejana, en que este señor se deshacía en elogios a la lengua catalana, a su importancia y al cariño que sentía por ella. Lo hablaba en la intimidad, dijo el tipo. Pues bien, ahí tenéis el vídeo. Hablándolo en público. Un esfuerzo que sería loable, si no fuera porque una década después, va el hombre y dice éstas cosas. Realmente es una pena.

Filed under: General, Política , Alicia, Ana, Aznar, Botella, catalunya, Educació, Educación, FAES, LEC, Llei, Mariano, PP, PPC, Rajoy, Sánchez-Camacho

Un beso eterno, Pili

Me cuesta describir con palabras lo que sentí el pasado 30 de abril cuando mis amigos Mónica y Alberto me llamaron para comunicarme que a Pili (Pili Torre), le habían encontrado un tumor en la cabeza. Yo acababa de llegar a Ulea, el pueblo de mi padre y mi lugar habitual de descanso. Me quedé helado, sin capacidad de reacción. De hecho, tardé dos días en decidirme a llamar a Pili.  Sentí pánico al pensar que, una vez más, podía ver como el cáncer (maldito cáncer) se llevaba por delante la vida de una buena persona. Hoy, 17 de junio, sólo un mes y medio después, sin casi tiempo para despedirnos de ella, ese pánico se ha convertido en realidad y Pili ha fallecido. Esta mañana, después de ingresar ayer en muy mal estado, en el Hospital de Sant Pau. Otra vez impotencia, incapacidad para reaccionar y tristeza, mucha tristeza.

Cuando por fin me decidí a llamar a Pili, ella como siempre me sorprendió. Pese a que no podía disimular su miedo y su preocupación, su estado de ánimo era bastante mejor de lo que me esperaba. Hablamos largo rato. Comentamos lo que le decían los médicos, las perspectivas que tenía y cómo podía afectar esta enfermedad a su hija, a Marta, que con 12 años se iba a tener que enfrentar, por segunda vez, a la dura realidad del cáncer. Su padre, hace pocos meses que pasó por ello. Me siento tan cercano a Marta… a mi me pasó algo parecido, cuando tenía 16 años, y puedo comprender lo que debe estar pasando por su cabeza, lo que debe estar sintiendo. Yo perdí a mi padre, fruto de un cáncer que se lo llevó en 3 meses. Al año siguiente, a mi madre le detectaban un tumor en el pecho, del que por suerte se recuperó en poco tiempo. Pero poca gente imagina lo que puede pasar por la cabeza de un chico o una chica que ve cómo, en un año, toda su realidad familiar y personal puede saltar por los aires, perdiendo a su gente más querida, a sus referentes, a sus padres, tan necesarios siempre.  Por eso hoy estoy triste por la muerte de Pili, pero mi pensamiento está con Marta. Estoy seguro que su padre la ayudará a salir adelante. Lo quiere mucho. Pero va a ser duro.

Yo, como decía, pese a haber podido hablar con Pili en varias ocasiones durante estas últimas semanas, no pude ir a verla. Quise hacerlo antes de que empezara la quimioterapia, pero no pude. Hoy, cuando me han comunicado que estaba en sus últimas horas, he sentido la necesidad imperiosa de ir a verla, aunque fuera ya en sus últimos momentos. No me ha dado tiempo. A las pocas horas me han comunicado su muerte.  Seguramente hoy, más que nunca, me planteo si realmente soy consciente de cuáles son las cosas auténticamente importantes de esta vida.

Yo conocí a Pili en octubre de 2004. De hecho había hablado alguna vez con ella por teléfono antes, pero nunca había tenido la oportunidad de hablar con ella en persona. La conocí en las dependencias del Grupo Parlamentario Socialista en el Parlament de Catalunya, su casa durante muchos años. Allí estaba ella, junto al Coordinador de entonces, Xavier Menéndez, dándome las instrucciones de horarios y funciones a desempeñar en el pool administrativo del Grupo, el día de mi incorporación.

Pili era una persona con un carácter explosivo y, a veces, incluso descarado. Con el tiempo comprendí -y hoy me reafirmo en ello más que nunca- que ese era el escudo bajo el que escondía una sensibilidad extrema.  La Pili, luchadora, trabajadora, reivindicativa y entrañablemente descarada, en el fondo, escondía una mujer frágil y con los sentimientos a flor de piel. Una buena persona.  Con mucho cariño para dar y con muchas ganas de recibir cariño. Por lo que se, por lo que ella contaba y lo que he oído contar a algunas de sus amigas, la vida no le puso nunca las cosas fáciles. Y ella siempre supo tirar adelante. Y luchó por su vida y por su  hija. De hecho, lo que realmente la mantenía con alguna esperanza en las últimas semanas era pensar que tenía que luchar por su hija.

De Pili me quedo con muchos recuerdos. Muchas horas de trabajo conjunto, muchas conversaciones, algunas comidas y cenas. Siempre la recordaré con el cigarro en la mano, nunca supo ni quiso dejarlo. La recordaré reuniéndose conmigo, con Rita y Mónica, en su casa, para hablar sobre qué propuestas podíamos hacer para negociar el convenio del PSC, su casa, el partido con el que se “casó” muy joven y al que siempre fue fiel. A Pili la recordaré hablando de qué era, para ella, el socialismo. A Pili la recordaré hablando de su gran amigo, el malogrado Xavier Soto. Pasados muchos años de su muerte, seguía hablando de él con admiración y mucho cariño. Con auténtica lealtad a lo que su figura humana y política ha significada para el socialismo, especialmente para los jóvenes. A Pili la recordaré, también, bajándose repentinamente de mi coche para evitar una pelea entre dos chicas en Paseo San Juan. No se lo pensó ni un segundo. Se bajó del coche a separarlas y al final casi le pegan a ella. A Pili la recordaré yendo y viniendo, preocupada por si su hija llegaba tarde al cole o salía pronto y no podía ir a recogerla. A Pili la recordaré enamorada. A Pili la recordaré en su casa, hace pocos meses, cenando con Mónica, Marta y conmigo, riéndonos del mundo.  Lo cierto es que los últimos años Pili no ha sido muy feliz. Pero de eso prefiero no hablar…

A Pili la recordaré durante nuestra última conversación, hace pocos días. Ella me dijo que iba a luchar por salir adelante. Me dijo que iba a luchar por su hija, que era consciente de la gravedad de su enfermedad, pero que lucharía por salir adelante por Marta. Desgraciadamente no ha podido vencer, pero no se rindió, dando un ejemplo más de la fuerza que da el amor.

No me he podido despedir de ti, Pili. Me hubiera gustado decirte, en estos últimos momentos, el cariño que te tengo. Decirte esas cosas que normalmente no decimos, pese a sentirlas. Y darte un beso, un beso eterno y un “hasta siempre”. Hasta siempre, Pili.

Filed under: General

3a Jornada RedNet del PSC: Xarxes Socials

El Partit dels Socialistes de Catalunya ha celebrat, avui, la 3a Jornada RedNet per parlar, per una banda, de la importància de les xarxes socials per l’activisme polític a la xarxa i per explicar, també, algunes experiències en aquest àmbit dutes a terme per companys i federacions del PSC.

La inauguració de la jornada ha anat a càrrec del Secretari d’Organització, José Zaragoza i del Secretari de Programes i Acció Sectorial, Jaume Collboni. Zaragoza, en la seva intervenció, ha explicat que l’aposta per l’ús de la xarxa i de totes les eines que posa al nostre abast, és una de les prioritats de l’Executiva Naciona. Collboni, al seu torn, ha comentat que el ciberactivisme es consolida com una de les eines d’acció sectorial més importants del PSC.

Feta la presentació, han començat les diferents taules rodones. La primera taula tractava sobre “Les Xarxes Socials: estratègies i bones pràctiques”. El primer ponent ha estat Xavier Peytibí, que ha fet una introducció sobre la importància de l’ús de les xarxes socials per fer política i ha parlat, amb més concreció, del cas de la campanya d’Obama a les passades eleccions a la presidència dels EEUU.  El segon ponent ha estat l’amic i company de L’Hospitalet, Carlos Guadián, que també ha parlat  sobre xarxes socials i les seves potencialitats per fer política i que ens ha detallat l’anàlisi de la campanya que va fer Patxi López, a la xarxa, durant les darreres eleccions a Euskadi, amb el suport d’un anàlisi realitzat en el seu moment per César Calderón. A més, Guadián que sempre innova, s’ha ajudat d’una presentació feta amb una eina que fins ara desconeixíem i que tenim al nostre abast a www.prezi.com.  La tercera ponent d’aquesta taula ha estat la companya, també de L’Hospitalet, María Freiría, que ens ha parlat del projecte Dones en Xarxa, que ella coordina, i de com treballen per donar visibilitat a les opinions, les idees i la feina que fan les dones a través de l’ús d’internet. Finalment, la taula ha acabat amb la intervenció del company Enric Llorens, primer secretari de l’Agrupació de Les Corts (BCN) i, segons les seves paraules, “aprenent de blocaire”. L’Enric ens ha explicat com amb l’ús d’internet va aconseguir que la companyia Bimbo retirés un anunci que es podia considerar que incitava a l’anorèxia. Tot va començar amb un post de matinada al seu blog, que va aconseguir mobilitzar i sensibilitzar molta gent i que, amb l’ajuda d’una organització de consumidors, va aconseguir retirar l’anunci esmentat. I per acabar, ens ha regalta un vídeo que exemplifica, segons el seu punt de vista, què és la xarxa i quina és la seva força i que podeu veure al darrer post del seu bloc.

Després d’un petit descans, la RedNet ha continuat amb la segona taula, que tractava sobre “Experiències al PSC”. En aquesta taula hem pogut escoltar les aportacions de Jessica Fillol, que ha explicat quines són les eines de les que diposa el PSC, a la xarxa, per fer ciberactivisme. Després, ha estat el company Paco Aranda qui ens ha parlat del projecte “Catalunya Causa Comuna” i de les eines que han desenvolupat per poder participar en el mateix, també a internet, sumades a la important tasca territorial que estan fent en els darrers mesos. En tercer lloc, el company Roberto Abril ens ha parlat de les diferents accions que s’ha dut a terme, a la xarxa, per les darrers eleccions al Parlament Europeu. El PSC ha estat un dels partits que més fortament ha fet ús de les xarxes socials, webs, etc. per fer campanya i això ha tingut bons resultats i ens ha donat, també, més elements per continuar treballant i millorant. Finalment, jo mateix he pres part d’aquesta taula, en la meva condició de Secretari de Noves Tecnologies del PSC de L’Hospitalet, per explicar l’experiència que vam posar en marxa per a la Conferència de Política Local que vam celebrar el passat 18 d’abril, i de la que hem parlat en altres ocasions en aquest bloc: Respostes Socialistes. La veritat és que ha estat un plaer poder explicar a companys i companyes d’altres federacions, com a molta feina i una mica d’imaginació, vam posar un marxa una eina que facilitava la participació de ciutadans i ciutadanes, així com d’afiliats i simpatitzants, en la definició de l’estratègia política del nostre partit.

En definitiva, crec que l’organització d’aquestes jornades ha estat un encert més dels companys i companyes que lideren el ciberactivisme del PSC. Estic parlant de la Jordina Freixanet, que ha fet la cloenda de la jornada,  el José Antonio Donaire, la Raquel Querol i la Jessica Fillol, a més d’altres companyes i companys que són molt actius en l’àmbit del ciberactivisme i la participació. Els vull felicitar des d’aquí i agrair que hagin comptat amb l’experiència del PSC de L’Hospitalet per formar part del debat d’aquest matí. A més, i això m’agrada més, allà hi èrem uns quants companys i companyes de la nostra federació: el Manolo Brinquis, el Carlos Guadián, l’Alberto Gállego, l’Ariadna Muñoz i el David Donaire.

Acabo: a més de parlar-vos de la 3a Jornada RedNet, vull aprofitar aquest post per facilitar-vos un enllaç a un article, publicat avui a EL PAIS, sobre la Llei de Salut Sexual i Reproductiva que escriu José Antonio Martín Pallín. Tracta sobre la polèmica de la interrupció voluntària de l’embaràs i crec que els seus plantejaments són molt interessants. Espero que us sigui d’utilitat!

Filed under: General, Política , abril, alcázar, aranda, ciberactivisme, collboni, facebook, fillol, freiría, guadián, llorens, peytibí, psc, querol, rednet, socialistes, socials, xarxes, zaragoza