Les coses pel seu nom, si us plau

Entre aquestes dues fotos, hi ha una diferència de gairebé 20 anys. La primera correspon al Congrés del Partit Popular celebrat l’any 1990, on Aznar es va fer amb el lideratge del Partit i Manuel Fraga va pronunciar la famosa frase de “aquí no hay tutelas ni tutias”, donant a entendre que la seva etapa s’acabava definitivament i donava pas a una nova generació de líders que havien de conquerir el poder a España. La veritat és que, com s’ha pogut veure recentment, Fraga mai ha desaparegut de l’escena política del PP, però si que és cert que va fer un pas enrere per tal de propiciar el primer intent de “gir al centre” dels populars. I dic bé: el primer intent de gir al centre, perquè des de llavors, en porten molts i molts intents. Porten 20 anys girant, intentant a arribar a un centre que ningú no acaba de definir i que no és més que una forma d’amagar la veritable ànima que palpita al cor del PP.

El Partit Popular és un partit de dretes, sense cap mena de dubte. Ho va ser amb Fraga. Ho va ser, sense atenuants, amb Aznar. I ho continua sent amb Rajoy. Així es dedueix de les seves propostes i la seva praxis política però, sobretot i més important: així ho entén la majoria de la societat espanyola. Especialment aquells que es declaren, precisament, de dretes. Aquests voten al Partit Popular. Els altres partits que els ciutadans i ciutadanes podríem identificar com de dretes, són purament marginals en l’escenari polític. Per tant, ho poden disfressar com vulguin… poden continuar girant fins a marejar al mateix Fraga Iribarne, però el Partit Popular és de dretes.

Però si aquest argument empíric, al voltant de la identificació que fan els electors, no és suficient, potser podem trobar altres exemples que ajudin a mantenir la meva tesis. Aquests darrers dies, després del Congrés del PP celebrat a València, alguns analistes diuen que adverteixen un cert canvi en les actituds del Partit Popular, especialment en les seves expressions i en les seves renovades capacitats pel diàleg, la concertació, etc. Tot això perquè, suposadament, les noves cares del PP s’han pres en serio això de fer del PP un partit de centre. I el més sorprenent és que alguns analistes polítics de tendència progressista, sembla que s’ho estan creient mica en mica. De fet, per una banda, els mitjans de comunicació més radicals estan alertant (porten 2 mesos fent-ho) del canvi de principis que està vivint el PP de la mà de Rajoy. Per l’altra, els mitjans de comunicació de tendència progressita, defensen a Rajoy dels atacs perquè diuen que aquesta vegada és la bona. En la meva opinió, totes dues línies estan equivocades. Ni el PP està canviant de principis, ni aquesta vegada seran capaços de girar amb tanta força com per arribar a aquest centre que ningú no es capaç de definir. I deia que existeixen elements clars per demostrar-ho. Intentaré fer-ho amb quatre exemples:

1. Estatut de Catalunya. El Partit Popular va recòrrer, la legislatura passada, l’Estatut davant el Tribunal Constitucional, com un pas més en la seva campanya d’atac i agressió contínua a Catalunya. Va ser una part principal, junt amb la política antiterrorista, en la seva estratègia de desgast del govern del PSOE. Passades aquestes eleccions, demostrat que l’Estatut no trenca España i vist que la gent no ha comprat l’estratègia pepera, el nou PP de centre no es planteja, ni per equivocació, la retirada del recurs davant el Constitucional. És cert que ja no parlen del trencament d’España (això ja només ho fan Losantos i Pedro J.), però mantenen el recurs. I això sí: es mostren oberts a pactar amb els partits nacionalistes, tema tabú durant la darrera legislatura. On és el canvi, doncs? Està clar que no han canviat els seus principis, nomès han perdut coherència.

2. Matrimonis homosexuals. Aquest va ser un altre cavall de batalla de l’oposició que va fer el PP durant els darrers anys. A “l’Espanya se rompe” van unir “la familia se rompe”. La Llei que possibilitava el matrimoni entre les persones del mateix sexe, va ser també recorreguda pel Partit Popular davant el Tribunal Constitucional. I no només això: van participar, de la mà de la Conferència Episcopal, en multitud de manifestacions en defensa de la família, que el sinistre Zapatero s’intentava carregar. Passat el Congrés valencià del PP, la llei continua recorreguda i no donen mostres de tenir cap intenció de retirar-lo. On és el canvi, doncs? On és el gir al centre? No hi ha canvi de principis, no hi ha canvi en les propostes polítiques, només declaracions públiques confuses per intentar convèncer a la gent d’una cosa que no passa. I és que al PP, per molt que diguin, res no ha canviat.

3. Manifest per la llengua comuna. Una altra de les principals crítiques que el Partit Popular va llençar durant els darrers quatre anys, i molt especialment durant la darrera campanya electoral, va ser la suposada persecució del castellà a Catalunya, País Basc, Galícia, etc. Segons el PP, el castellà era perseguit per aquells que volien imposar la llengua “regional”. La realitat és que a tots els racons d’España es pot viure perfectament en castellà. A Catalunya, per descomptat. Us ho diu un habitual castellanoparlant. És més: si a Catalunya existeix una llengua que necessita protecció i promoció és el català. Això és incontestable. Només des de l’interés partidista, o des del desconeixement, es pot mantenir el contrari. El Partit Popular porta anys fent bandera d’aquest tema. I des del naixement d’ofertes polítiques com les de Ciutadans o UPyD, encara més. Han volgut reforçar aquesta part del seu missatge. Tant és així, que tot i haver passat pel congrés del gir definitiu al centre, el de València, el PP continúa fent ús i abús d’aquest argument polític. La darrera mostra ha estat la signatura, per part de Rajoy i Cospedal, entre d’altres, del manifest per la llengua comuna. Com també ho ha fet la Comunitat de Madrid, de la lliberal Aguirre, que amb una mà signa una proposta per oferir estudiar català a Madrid i amb l’altra signa manifestos com l’anteriorment referit. Tota una mostra de coherència, sí senyor. Però jo em torno a preguntar: on és el canvi? Jo, perdoni’m, però no arribo a veure’l.

4. El Partit Popular i l’11-M. Després del judici contra Jiménez Losantos guanyat per Gallardón (amb la col·laboració d’Acebes, Zaplana i Aguirre) semblava que el PP es podia desempallegar, definitivament, d’un tema que han utilitzat de forma reiterada contra el Govern, amb l’argument d’una suposada intenció dels socialistes d’amagar la veritat dels fet ocorreguts l’11-M. El PP estava entestat en ser, junt amb alguns radicals i les seves plataformes d’agitació, l’únic en tancar els ulls davant el que la justícia va determinar que va passar l’11-M. El fet d’haver perdut les eleccions el 2004 per les mentides que sobre aquest fet van explicar als ciutadans i ciutadanes, els cremava. I van dedicar gran part de la legislatura a donar crèdit a les sospites que des d’alguns sectors es llençaven dia rera dia. Semblava que després de la mascletà i els focs d’artificis amb els que Rajoy va celebrar la seva elecció con a President del Partit Popular, l’actitud del partit davant aquest tema canviaria. De fet van sorgir algunes declaracions de líders com Arenas (que porta el mateixos anys que Aznar al PP, o més, però que ara representa la renovació) o de la mateixa Cospedal, que anaven en la línia de passar pàgina i deixar de remoure un tema jutjat. Res més lluny de la realitat: no havia passat un dia d’aquestes declaracions, que els protagonistes de les mateixes van fer marxa enrere i van tornar amb la cantarella de “tenim dret a conèixer la veritat”. I jo em pregunto, per quarta vegada: on és el canvi? Algú m’ho pot explicar?

En definitiva, jo no sóc capaç de veure en què ha canviat el Partit Popular. El que sí tinc clar és que existeixen més exemples que demostren el contrari. És Alejo Vidal-Quadras renovació pel PP? És Federico Trillo renovació? O Manuel Fraga, que ha defensat un Rajoy que porta 30 anys amb càrrecs de resposanbilitat al PP? Pot algú parlar, en serio, de renovació i canvi amb aquests líders? Jo crec que no. Les coses pel seu nom: el Partit Popular, després de València, continua sent el mateix partit de dretes que ha estat sempre des de la fundació d’Aliança Popular. Amb les mateixes ofertes, persones i receptes. Que ningú no s’enganyi. Rajoy va deixar clar quina era la seva estratègia de futur: aconseguir que ningú no voti el PSOE per evitar que guanyi el PP. És a dir: una vegada més, el llop es vol disfressar amb la pell de xai, per aconseguir arribar al poder. Aquest ha estat sempre l’autèntic objectiu del tan predicat i anunciat gir al centre. Clar i català.