No news, good news!

per Cristian Alcázar

¿Cuál es el criterio?

Todavía permanecen gravadas en la retina de muchos ciudadanos y ciudadanas las imágenes que, a la vuelta de éste verano, aparecieron en el diario EL PAIS, en las que podíamos ver a unas cuantas mujeres ejerciendo la prostitución en algunas calles de Barcelona. Al aire libre, a la luz del día, aprovechando los rincones y esquinas de las calles de la capital catalana. Las imágenes sirvieron para reabrir un viejo debate sobre la prostitución: ¿regularización o abolición? Y sirvieron, también, para desencadenar una dura polémica sobre la supuesta degradación de Barcelona y el supuesto desgobierno de la ciudad. ¡Cómo si la prostitución callejera fuera algo nuevo o algo exclusivo de Barcelona!

Tras esta noticia, más allá del innegable drama que viven muchas mujeres que se ven obligadas a ejercer la prostitución condicionadas por cuestiones de carácter económico, por la exclusión o la marginación social o, simplemente, por el proxenetismo, la trata de blancas y el esclavismo sexual, había también otras intenciones. Intenciones económicas, turísticas y políticas, por resumirlo bajo tres epígrafes. Lo mantengo desde entonces y cada día que pasa me reafirmo en ello. Existe un gran número de destinos turísticos deseosos de alcanzar el prestigio y el nivel de referencia de Barcelona en ese ámbito en las últimas décadas. Existe, también, gran número de nodos económicos que quisieran, por ejemplo, crecer al ritmo que crece, pese a la crisis, el distrito económico y tecnológico de Barcelona, el 22@. Y existe, también, gran número de opciones políticas que demuestran, cada día, que no les importa ensuciar la imagen de esta ciudad, si así consiguen réditos electorales a corto plazo. Por tanto, un cocktail perverso de intereses de todo tipo, que utilizan auténticos dramas sociales, como el de la prostitución, para poner a Barcelona en el centro de su particular diana.

Pero el tema de este post no es la prostitución, ni el debate sobre su regulación o abolición. Ese es un tema sobre el que cabe reflexionar con serenidad y realismo, pero con máxima exigencia para el respeto a la dignidad de las personas y la garantía de los derechos humanos de todos los ciudadanos y ciudadanas. Por tanto, no es un tema fácil que se pueda despachar con dos semanas de portadas o telediarios. El tema de este post, es por tanto, cuál es el criterio que utilizan los medios de comunicación para poner el foco sobre un tema u otro, en cada momento. Y viene a cuenta de lo siguiente…

Este fin de semana, en Barcelona, se ha celebrado el Personal Democracy Forum, un foro que llega por primera vez a Europa y que tiene como objetivo reflexionar sobre cómo Internet -y las tecnologías que facilitan su acceso y la participación de los ciudadanos- están cambiando el ejercicio de la política democrática. Lo hemos dicho en otras ocasiones: la política, en pleno siglo XXI, no se puede practicar bajo los mismos parámetros ni con las mismas herramientas que en el siglo XX.

Estamos en otra etapa y la política debe adaptarse a esa nueva situación. Pues bien, ese foro se celebraba como decía por primera vez en Europa. Y para más señas: se celebraba en Barcelona, con un cartel de ponentes de gran talla, con gran experiencia en la utilización de la red y las redes sociales –valga la redundancia-. Entre ellos los ideólogos de la campaña de Obama, expertos internacionales en redes sociales, “políticos 2.0” y representantes de instituciones con experiencias y ejemplos de buenas prácticas en esta materia.

Read the rest of this entry »

Filed under: General , , , , , , , , ,

El mapa político catalán

Empiezo este “post” pidiendo excusas a los lectores y lectoras de este blog (que alguno/a hay) por el tiempo transcurrido entre mi última entrada y ésta. Intentaré por enésima vez, en lo sucesivo, no incurrir en esta “mala praxis bloggera”. Dicho ésto, hoy quisiera reflexionar sobre el mapa político catalán. Pero no sobre el actual, que es de sobras conocido, sino sobre el mapa político que los ciudadanos y ciudadanas nos encontraremos, el año próximo, cuando seámos llamados a las urnas para elegir a los miembros del Parlament de Catalunya, que a su vez decidirán el nuevo Govern de la Generalitat. A nadie se le escapa que entramos en un año preelectoral y no está de más empezar a pensar qué variables jugarán de forma determinante en los próximos comicios.

Pues bien, dicho ésto, yo me atrevo a decir, en éste momento, que pese a la sensación que pueda dar el mapa político catalán está hoy -y seguirá estando en el futuro- más abierto que nunca. Sé de sobras que en la Calle Córcega (sede nacional de Convergència) hace tiempo que se frotan las manos soñando con el mágico momento en el que Artur Mas será investido President de la Generalitat, cargo que por derecho le estaba reservado como cacareado sucesor de Jordi Pujol, o por lo menos eso pensaban algunos. Lo intentó dos veces y no pudo ser. Y Mas -y los suyos- saben que ésta es su última oportunidad. Por eso sueñan con el momento y están seguros que 2010 será su año.

Además, después de las últimas encuestas relacionadas con la intención de voto en la ciudad de Barcelona, los convergentes dan por ganada también la capital catalana y no sueñan, sino deliran, con una Catalunya y una Barcelona gobernada por ellos. La vuelta al oasis de la mano de Mas y del joven, renovador y carismático Trias (modo irónico on, como dice mi amigo Carlos Guadián). Lo tienen clarísimo. Hay quien dice que Convergència tiene encuestas arrasadoras (seguro que las ha hecho Madí) y que Trias ya va repartiendo cargos. En fin, todo el mundo tiene derecho a soñar, llegando incluso al delirio. Pero a mi me da en la nariz que la situación es bastante más compleja y diferente de la que los líderes de la derecha nacionalista se imaginan.

El President Montilla al Parlament. (c) Xavier Prat

El President Montilla al Parlament. (c) Xavier Prat

Read the rest of this entry »

Filed under: Uncategorized

Tenim nou finançament!

Hoy os propongo que visitéis el enlace al vídeo que hemos editado con motivo de la jornada del #dissabteroig en L’Hospitalet, que celebramos el pasado 18 de julio, en el marco de las jornadas de acción en la calle que organizó el PSC en 222 municipios de Catalunya para explicar el nuevo acuerdo de financiación. Fue una jornada muy interesante y positiva, de contacto directo con los ciudadanos que se acercaban a preguntar sobre este nuevo acuerdo y sobre cantidad de temas que nos preocupan a todos.

Canal Youtube nuriamarin2011.

Canal PSCtv
Vídeo “Tenim nou finançament” a la Web Federació PSC de L’Hospitalet

Filed under: General, Política , , , , ,

Ara surt Pujol (Jordi)

pujolMés d’una setmana després que el President Montilla anunciés l’acord pel nou sistema de finançament per Catalunya, pactat amb el Govern de José Luís Rodríguez Zapatero -sense cap mena de dubte, el millor acord de finançament de l història de Catalunya- Convergència i Unió, aïllada i en un darrer intent per justificar una posició contrària difícil d’explicar, han fet sortir a fer una “declaració institucional” al Molt Honorable Sr. Jordi Pujol, expresident de la Generalitat de Catalunya. Ara treuen Pujol (Jordi), perquè l’altre Pujol (Oriol), surt gairebé cada setmana a dir allò que l’Artur Mas no vol dir o no s’atreveix. Fa, com bé li va dir el President Montilla durant una sessió de control, el paper de “policia dolent”. I remarco el fet que hagi trigat més d’una setmana en sortir perquè, fins ara, s’havia mantingut en un discret silencia que feia pensar a molta gent que la seva opinió no era massa coincident amb la dels seus deixebles o, com a mínim, no compartia del tot l’estratègia endegada pel seu successor al front de CDC, Artur Mas.

La veritat és que jo començava a pensar que Jordi Pujol preferia mantenir un paper discret en aquest tema, no empastifar-se gaire i deixar que fossin els seus companys els qui fessin el paperàs de negar-se a subscriure un acord que tota la societat civil ha celebrat i que fins i tot la meitat dels votants de CiU -segons una enquesta de EL PERIODICO- consideren bo per Catalunya. Doncs no, finalment no ha estat així i, una setmana després -repeteixo- Jordi Pujol ha posat tot el seu prestigi i reconeixement social al servei de la posició partidista de CiU, amb una pretesa “declaració institucional” amb alguns arguments dignes de destacar.

Jo només faré referència a tres línies argumentals utilitzades pel Molt Honorable Jordi Pujol, amb tot el respecte que em mereix, però des de la més radical discrepància amb el seu anàlisis, per altra banda, sorprenent:

1. Diu el Sr. Pujol: “Hem discutit el nou Estatut durant anys i l’hem aprovat en el Parlament amb el 90% dels vots.” És cert. La discussió del nou Estatut, aprovat finalment l’any 2006 en referèndum, pel poble de Catalunya, es va menjar tota la VII Legislatura. Sí senyor.  Abans no. Abans va ser totalment impossible. I això no vol dir que no fós necessari. Ho era. Molts partits de l’arc parlamentari català volien, des de feia anys, reforma l’Estatut de 1978. Sí, però hi va haver un entrebanc. I aquest entrebanc té dos noms propis: el primer, José Maria Aznar. I el segon, Jordi Pujol. Tots dos van pactar donar-se suport amb la condició que el Govern de Catalunya no prengués cap iniciativa de reforma del marc estatutari.

Bé, de fet l’únic que va haver de complir les condicions va ser Pujol (i Mas), perquè eren ells qui necessitaven el suport d’Aznar.  Aznar tenia majoria absoluta i feia el que volia, sense demanar explicacions a ningú. I menys a CiU! Però Pujol i Mas el van recolzar, empassant-se això de l’Estatut i el Pla Hidrològic Nacional, entre d’altres coses. Per tant, Sr. Pujol: la discussió de l’Estatut va ser llarga i dura, però potser si l’haguéssim fet quan tocava, a la VI Legislatura, quan molts partits de la cambra ho reclamaven i, fins i tots vostès, ho havien anunciat en campanya, ens hauríem estalviat molt de temps i esforços. A més, segur que amb la seva habilitat negociadora i la del Sr. Mas -més coneguda com el peix al cove- ara tindríem un gran Estatut d’Autonomia. És molt irònic, tot plegat.

2. Continua el Sr. Pujol, molt relacionat amb l’argument anterior: “Finalment el que compta per a què un país sigui respectat políticament i també econòmicament és que ho sigui el seu ordenament jurídic i institucional. No es pot construir un país a base de subhastes i habilitats puntuals, sinó sobre un entramat sòlid de lleis fonamentals.” Té raó, molta ráo. Però precisament això que diu és tot el contrari del que va fer ell com a President de la Generalitat, i em sap greu dir-ho. Però és així. Els governs del President Pujol, com deia abans, es van destacar en el mestratge del sistema negociador conegut com “peix al cove”. No era important lligar bé els traspassos. No era important, tampoc, garantir la suficiència financera per les competències traspassades, algunes tan importants com la Salut, per exemple. No era important, tampoc, garantir la possibilitat de revisió, per exemple, per la probable modificació de variables -tan variables- com la població. No era important fer grans lleis de país, per desenvolupar el propi autogovern, ni tan sols en aquells terrenys o hi havia plena competència, com és el cas de la Llei Electoral. 30 anys, 23 dels quals sota el Govern de Pujol, sense Llei electoral. Per això no calia  nou Estatut. L’anterior ja ho possibilitava, però no ho van fer.

El que era realment important era continuar caminant, dia a dia, sota la filosofia del “qui dia passa, any empeny”, construint el país a base de “subhastes i habilitats puntuals”, sí senyor, venent el resultat d’aquestes habilitats com la vuitena meravella del món, amb força propaganda i zero autocrítica. Encara recordem la valoració que van fer Pujol i Mas del darrer acord de finançament autonòmic, el del 2001, pactat amb Aznar: “històric i definitiu”. Com diuen “Els Ch¡chos” en la seva cançó (cosins germans dels “Chunguitos”, tan admirats per l’expresident Pujol) “Ni más, ni menos”. Hem viscut gran part de la nostra història col·lectiva, creient que el Sr. Pujol i la gent de Convergència, eren els únics capaços de defensar els interessos de Catalunya.

Es van encarregar, eficaçment, de fer-nos creure que només ells sabien com negociar amb el “pervers” govern de Madrid. La realitat era, però, ben diferent. I amb la negociació de l’actual sistema de finançament ha quedat ben clar. Les habilitats negociadores de CiU eren inversament proporcionals a la seva capacitat per vendre els resultats obtinguts. Per tant: pèssims negociadors, però grans venedors de fum. Tot el dia queixant-se del govern d’España, però van pactar amb tots els governs per molt menys del que s’ha aconseguit ara i renunciant a la possibilita real d’augmentar l’autogovern de Catalunya.

3. Finalment, diu també el Sr. Pujol en el darrer punt de les consideracions finals: “per tant, no elimina els factors d’insuficiència, de fragilitat i d’incertesa que pesen sobre les finances de la Generalitat. Conseqüentment no garanteix que Catalunya pugui fer en el futur una política prou potent de modernització, d’increment de la competitivitat, per tant de creixement econòmic i d’atenció social i ciutadana a tota la població que permeti reforçar la cohesió social, la convivència, la promoció de les persones (l’ascensor social)  i la seva integració.” Miri, no sé si els elimina o no. Crec que sí, o com a mínim millora en 8 vegades la situació actual. En tot cas, dit sigui amb tot el respecte, em mereix més crèdit el rigor i la solvència en quant a coneixement del sistema de finançament autonòmic del Sr. Castells -reconegut expert en la matèria- que el seu. Però el que sí que m’agrada, i això l’honora, es que reconegui que aquesta era la situació financera de la Generalitat que va ajudar a agreujar l’acord de finançament que vostè i el Sr. Mas van pactar amb el Sr. Aznar. Un acord injust per Catalunya, que va fer que, a mesura que avançaven els anys, les diferències en finançament per càpita augmentessin, perjudicant fortament les comunitats amb més capacitat fiscal. És un element d’autocrítica a tenir en compte. El seu acord, el del Majestic II, ha tingut com a resultat fragilitat, incertesa i insuficiència financera per la Generalitat. Jo no ho podria dir millor.

En definitiva, crec que aquests arguments evidencien que aquesta declaració està feta una mica a contracor. Jo estic convençut -i és una convicció personal com ho són totes les conviccions, i per tant em puc equivocar- que el Molt Honorable Sr. Jordi Pujol hagués preferit mantenir-se en un discret segon pla, deixant l’estratègia partidista i de curta volada als seus successors en les responsabilitats al front de CiU. Finalment no ha pogut o, qui sap, no ha volgut fer-ho. Però crec que s’equivoca i ho ha dic amb tot el respecte institucional que es mereix. I crec que s’equivoca més, encara, quan no aprofita la seva posició com a expresident, respectat per tothom, per demanar respecte a Catalunya i els catalans a aquells que, dia rere dia, ens insulten, ens acusen d’insolidaris i aprofiten aquest tema per tirar més llenya al foc de la catalanofòbia, que tants bons resultats electorals dona al Partit Popular i que és un mal negoci pel nostre país. Crec  que això hauria estat un gran encert. Però ha perdut aquesta oportunitat. Llàstima.

Filed under: General, Política

El nuevo modelo de financiación para Catalunya

montillaComo sabéis, esta semana, el Consejo de Política Fiscal y Financiera ha aprobado, finalmente, el nuevo sistema de financiación de las Comunidades Autónomas. La negociación del Govern de Catalunya con el Gobierno de España, durante más de un año, ha sido determinante para la configuración del nuevo modelo, que recoje -de principio a fin- las tesis que marca el Estatut de Autonomía de Catalunya de 2006, honrándolo y cumpliéndolo desde el primer año de aplicación del nuevo sistema. El trabajo del Conseller Castells, con el liderazgo, dirección e implicación del President Montilla ha sido considerado y destacado por la amplia mayoría de la sociedad civil catalana, que ha dado su visto bueno a un acuerdo que supone la mayor autonomía financiera de la que nunca ha disfrutado la Generalitat en toda su historia. Es el mejor sistema de financiación que nunca tuvo Catalunya. Y es un sistema de financiación mejor también, por más justo e igualitario, para toda España.

Además, la gestión del pacto, pese al retraso, ha sido modélica y ha servido también para reforzar la unidad del Govern d’Entesa, que ha afrontado esta negociación desde el rigor, el trabajo, la coordinación y la consideración de los intereses de los ciudadanos de Catalunya, por encima de los intereses partidistas.

Lástima que no todo el mundo pueda decir lo mismo: Convergència i Unió, desorientada y con el NO como bandera, se ha quedado fuera de este gran acuerdo. Aislados. Con la única compañía del Partido Popular -cosa que empieza a ser, ya, una peligrosa costumbre- y Unión Progreso y Democracia, formación política más pintoresa por ranciamente españolista que el propio PP. CiU ha perdido la oportunidad de decir SÍ a un gran acuerdo, mucho mejor que el que ellos fueron capaces de lograr hace 8 años y mucho mejor, me atrevo a decir, de lo que ellos hubieran logrado de estar en el Govern. La sociedad civil catalana lo sabe. Y por eso han dado su apoyo al pacto y CiU ha quedado, ciertamente, muy descolocada. Además los argumentos utilizados son de escasa calidad: primero fijan cifras inasumibles, que no explican de dónde salen, para justificar su NO al acuerdo (han dado más de 11 durante este año). Y luego acusan al Govern de cometer una “ilegalidad” por pactar una aplicación más allá del 2011, obviando que el acuerdo respeta el Estatut desde el primer día y logra los objetivos del mismo en el año previsto.

CiU hace trampa. Trata de confundir a los ciudadanos desde una supuesta superioridad moral para la defensa de los intereses de los catalanes. La realidad nos dice que en la actitud de CiU, ahora y desde hace 30 años, hay mucha gesticulación y poca convicción. Muchos ruído y pocas nueces, como se suele decir. Durante 30 años han logrado hacer creer a mucha gente, que ellos eran los únicos capaces de defender los intereses de Catalunya. El acuerdo alcanzado estos días demuestra que no es así. Y eso es lo que los ha descolocado. Ni en sus peores pesadillas podían pensar que el Govern presidido por Montilla y el Gobierno de Zapatero, serían capaces de diseñar un modelo tan bueno y tan satisfactorio para las necesidades y demanadas de Catalunya. Pensaba que decir que NO les iba a resultar más fácil. Lástima que CiU, en los últimos tiempos, haya optado descaradamente por el tacticismo y la estrategia de corto alcance y haya renunciado a trabajar poniendo por delante los intereses de Catalunya antes que los de su candidato y sus acólitos.  Mas sabe que pierde el tren, que le queda una oportunidad (la tercera, ya) y juega a la desesperada. Estoy seguro que el tiempo pondrá a cada uno en su lugar, dejando de nuevo a CiU en la oposición.

Del Partido Popular prefiero no hablar… Sus declaraciones contradictorias, pidiendo más dinero en Catalunya, mientras en el resto de España dicen que los catalanes se lo llevan crudo, agitando el espantajo de la catalanofobia que tan buenos resultados parece que les da, les retrata fielmente como lo que son: un partido, en Catalunya, sin personalidad propia y sin capacidad para defender los intereses de los ciudadanos y un partido crispador e irresponsable, en España, que no repara en profundizar en el enfrentamiento territorial si eso les resulta rentable electoralmente. Y eso dicen que lo hace  en nombre del amor que sienten por España… Sin palabras.

En fin… lo que me parece realmente importante es que podáis comprobar vosotros mismos lo positivo que resulta este nuevo acuerdo de financiación. Por eso os facilito algunos enlaces que os pueden ser útiles para entenderlo todo un poco mejor:

1. Web de la Generalitat sobre el nuevo acuerdo de financiación

2. Web del PSC sobre el nuevo acuerdo de financiación

3. Documento aprobado por el Consejo de Política Fiscal y Financiera

4. Artículo del President Montilla en EL PERIODICO

Además, si queréis saber más, podéis acercaros durante todo el fin de semana, pero especialmente mañana sábado 18 de julio, a las mesas informativas que monta el PSC en 222 municipios de Catalunya. Yo pasaré por todas las que pondremos en L’Hospitalet. Vamos a salir a la calle, como hacemos muchas otras veces, para compartir con los ciudadanos y ciudadanas la alegría por este gran pacto y para explicar cuáles son las ventajas del mismo y cómo va a servir para mejorar la calidad de vida de todos y todas.  Es el llamado sábado-rojo o #dissabteroig. Precisamente con esta etiqueta podréis seguir el desarrollo de esta acción directa del PSC en la calle a través de Twitter y Facebook. Esperamos vuestras aportaciones, preguntas, sugerencias, etc…

Filed under: Uncategorized , , , , , , , ,